Actividades del club

Translate

jueves, 28 de octubre de 2010

Españoles en Groenlandia


Javier y Ramon, 2º y 3º por la izquierda.

En Marzo del 2008 conocí a Javier Knorr, un desconocido exprofesor en España y habitante a tiempo parcial de Groenlandia, otro desconocido lugar. Fue en unas charlas sobre este pais de contrastes, con nombre en verde y cubierto de hielo en gran parte, un lugar en continuo descubrimiento por un lado y los kayaks y los inuit por otro lado. Y fue entonces cuando escuché de cerca el nombre de Ramon Larramendi, ya por entonces archiconocido en el mundo televisivo por su participacion en "al filo de lo imposible".
Este pasado martes aparecieron juntos los tres, Ramon,Javier y Groenlandia en el programa de TVE1 " Españoles en el mundo" y es entonces cuando terminas de entender aquella ponencia de Marzo del 2008 y todo el puzzle termina encajando. Han pasado mas de dos años.
Aunque en este programa no se trata a las cosas sino a las personas, son ellas, en este caso Ramon, quien explica el porque de la distancia, y si te fijas en la entrevista, la palabra "magica" en el caso de Groenlandia es "sonidos".
Las imagenes a bordo de los kayak son tambien espectaculares.
Este es el enlace para ver el programa.

lunes, 25 de octubre de 2010

Descubriendo domingos



24 de Octubre, aunque parezca mentira, un dia de verano. El mar como un plato, el agua todavia apta para el baño...este tiempo es una locura.
Hoy era dia de bautizo, pero depues de lo visto, mejor dia de comunion. Bruno ha reciclado el Oasis de Lucas, habia que sacarlo de paseo y el resultado ha sido inmejorable.
Hemos hecho una costera hasta los pies de la torre Badum, esquivando sedales de pescadores y disfrutando de una navegacion placentera, conversacion amena y redescubriendo la costa despues del ultimo temporal de levante.
La cova de la sepia estaba desconocida, se podia entrar y barar dentro, ya que el oleaje ha acumulado suficiente arena en su interior, lo que permitia observar el cielo a traves de su chimenea abierta en el techo. Despues hemos parado en otra cala recien construida por el mar, donde antes no podias acercarte, ahora se pueden poner hasta las sombrillas, cosa que hemos aprovechado para reponer fuerzas y hacer planes de vuelta, el crono siempre empujando en direccion contraria.



Hoy se podia tocar el castillo con la mano, de ida, y ya de vuelta, encontrando gente conocida en el mar, hemos charlado con otros descubridores de domingos, que libres de ataduras, han decidido sacar el doble para tocar tambien la roca. Un dia completo para relajar la mente, estirar los musculos y preparar tal vez la proxima aventura. 22 km de paleo han sido suficientes para sacar conclusiones que mas tarde serviran.

Solo.Estada a L´Estartit


3.Illes Medes

DIA 2: Dimarts 20 d´Octubre

A les 7 del matí la molèstia de l’arena salpicada pel vent m’ha despertat en forma de pluja. Dit i fet que ha arribat el mal temps. Ja tenim a la Costa Brava fort vent i pluja fina. Tot això ha fet que traslladi tot el material al braç que separa, fent de frontera, la platja i el port esportiu. Allí es troba la seu social de l’Associació ‘La Llevantina’. He deixat el kayak cap per avall per a que no li entri aigua i per tant des d’ara tinc dos punts que vigilar, el de l’embarcació a la mateixa platja i el de l’equipatge. Me’n adono que la meua estada a L’Estartit s’allargarà i Palamós tindrà que esperar.

Després de comprar més menjar per a poder passar tot allò que s’arrima, he investigat un poc els voltants al temps que des de la distància comprovava que tot l’equipatge estava al seu lloc. A meitat matí, he vist passar la motora de la Guàrdia Civil (Geas) per la platja, i ja de vesprada, comentant jugades, batalles i intencions amb dos vells mariners de la població (Ramador i Pere), m’han comentat que de matí han rescatat el cos sense vida d’un submarinista desaparegut des d’ahir. La pràctica del busseig, com ja és sap, és molt comuna a la zona; doncs bé, el jove, mort a l’Illa Mateua, s’havia submergit a pulmó lliure just quan jo passava amb el kayak. Havia vist la seua embarcació, i no hi havia ningú a coberta quan jo passava. El bussejador s’havia desplaçat a Cala Montgó des de Palafrugell. La conversació amb els dos mariners, els quals han contat més anècdotes, m’ha fet més entretinguda la resta de la tarda.

Quan el sol s’amagava, un dels socis de La Llevantina ha arribat i m’ha deixat guardar aparells a la caseta de l’associació. Ha estat molt amable i ha avisat al vigilant assidu, Sebastià, per a que demà de matí ho tingui present. Miquel, així es diu, m’ha permès d’aquesta manera, començar a moure’m més àgilment per la bonica localitat.

Avui he començat a llegir ‘La Isla del Tesoro’ de R.B Stevenson per a no avorrir-me massa. És un llibre sens dubte molt digestiu i a la vegada ocupa molt poc espai a la meua motxilla. Sembla mentida la de temps que no llegia una novel·la d’aquestes. De passada he recordat un poc la meua adolescència, quan devorava els Moby Dick de Herman Melville i les nombroses histories de Verne. Després d’analitzar diferents llocs a la platja, faré nit a la porta mateix de la seu de ‘La Llevantina’ resguardat de la pluja i també el més possible del vent creixent que cada vegada castiga amb més força.

Per la nit, escolto per la radio, ja dintre del sac i amb la pala al costat que no fa nosa, el partit corresponent a la Champions League que el Barça perd al Camp Nou contra els russos del Shaktar Doneck. Poc després em disposo a dormir un poc preocupat per deixar tant separat de la meua estància el kayak a la platja. Pareix que començo a tindre un vincle amb L’Estartit, però vull seguir avant el més prompte possible, i això significa perdre de vista les Medes.

El fort vent em donarà tota la nit al cap i em despertaré sovint, però la nit passa amb calma i el més important, sense cap incident.

viernes, 22 de octubre de 2010

Estampa-dos


Enrique Salanguera + Gurugukayak cruzando el rio Rhein en Alemania.

Con la nueva entrada de nuestro esponsor oficial , ahora, tenemos estampada en la parte delantera de nuestras camisetas, la nueva imagen del club. En la parte trasera se mantiene intacto nuestro logotipo, y en una de las mangas viene el logo de nuestro colaborador, que es quien nos provee de todo el material. Todas estas empresas colaboran con nosotros por mero amor al deporte y en este caso, al mar. Podeis llevar a estampar las que ya teniais sin coste adicional y asi actualizarlas, o dejarlas como estan.
Los acabados siguen siendo en vinilo plateado, y los colores son ahora mas variados.
Gracias a todos por llevarlas de viaje.

agradecimientos:
Salanguera informatica y webs.
Publikat.

jueves, 21 de octubre de 2010

Dos puntos y una cruz


Lucas por la Serra d´Irta

El proximo Domingo el Oasis de Lucas cambia de manos. Bruno se encargará a partir de ahora de sacarlo a pasear por el mar. Dar el salto de "generacion cero" a kayakero oficial es un buen motivo para salir de bautismo.
Es importante que las cosas se reciclen para seguir su cometido, en este caso, continuar navegando.
Si el tiempo no lo impide, saldremos a remar desde dos puntos diferentes, a las 9:00 desde la playa del gurugu y desde las 10:00 engancharemos a Bruno y Lucas en la playa sur de Peñiscola.
Todos los que querais tomaros un almuerzo marinero y costear hasta la cova de la sepia, ya teneis el plan en marcha. Obligado traeros cerveza.

lunes, 18 de octubre de 2010

Solo. Roses - L´Estartit


2. Fen vivac
DIA 1: dilluns 19 d´Octubre
A les 7 del matí aproximadament, m’he despertat amb les melodies de la cançó Islands de Mike Olfield. No fa un dia genial, però es pot navegar força bé. Després d’esmorzar i preparar tot el material, surto a les 7:55 direcció nord primer cap a Cadaqués i el Cap de Creus. He de ser ràpid ja que si es compleixen les prediccions en breu pot fer-me caça la borrasca i em veuria aturat sols eixir sense poder continuar durant a saber quants dies. El paisatge amb la mar saludable i poc agitada és magnífic i es presenta en certa manera magnànim. La costa brava és preciosa. En aproximadament una hora, veuré Cadaqués des de la distància d’una milla nàutica, i poc després la majestuositat del Cap de Creus abans de girar de nou en direcció sud i tornar a la recerca del golf per a no perdre més temps del debut. El vent va bufant cada vegada més ford direcció a la costa des de mar endins, d’ací que em toca palejar constantment rectificant el rumb. Aquest ‘solo’ tinc previst assolir-lo sense vela i sense timó, sols depenc dels meus braços i tinc confiança amb ells.
Després de passar diferents pobles com Empuriabrava, Sant Martí d’Empuries, i també la desembocadura del riu Fluvià i la platja de Sant Pere Pescador, arribo a L’Escala, quan ja quasi tanco el llarg recorregut dibuixant tot el golf de Roses. Contràriament a allò que tenia previst fer en un principi, no paro en la platja de L’Escala (una de les més representatives de la Costa Brava) i apostaré per seguir fent camí fins a L’Estartit. Aquesta decisió la prenc no sense dubtes, ja que no m’agrada massa el panorama que es dibuixa a partir de la arxiconeguda Cala Montgó. Després d’hidratar-me un poc i soltar en veu alta un dels meus típics ‘a fer la mà!’, continuo trajecte.
Passada la Punta del Romaní i la Punta Grossa, comença la zona de penya-segats amb un fort marejol que complicarà un punt el viatge. Des de la Punta de Trencabraços passo problemes debut a la inestabilitat de la mar que fa colpejar puntualment la proa de la piragüa amb l’aigua debut a unes ones que venen de tant en tant amb una alçada d’un metre i mig ben fet. La principal preocupació i temor venen motivades per no tindre el cubre (per la qual cosa va entrant-me de mica en mica aigua dintre del kayak que he de treure amb l’atxicador) i la distància que he de recórrer pel costat d’uns penya-segats que no m’ofereixen cap via de sortida ni escapatòria. La mar està prou revolta.
Durant el tram que m’ha de dur cap a les illes Medes i L’Estartit, trobo alguna que altra embarcació de pescadors atracats en les immediacions de les parets de roca treballant, però són contades (la majoria sabré després que no han eixit). Igualment poc abans, havia vist una parella que sortien en veler d’excursió. Alguna que altra ona fa tremolar d’una manera molt irregular la piragüa. Puc recular cap a L’Escala, que encara hi és sensiblement més prop que L’Estartit, però decideixo seguir avant, passant Cala Montgó i La Punta del Milà.
Des del Illot de Papananses, passant pel Cap del Castell i fins la Punta Grossa, vaig palejant amb molta força i molt de respecte. La preocupació m’ha fet psicològicament més llarga una distància que amb bones condicions hagués sigut tant curta com espectacular en vistes, per a gaudir-la. De totes formes em tranquil•litza molt veure que a pesar de tot avanço prou bé i vaig deixant a la meua esquena els punt de referència que he vingut marcant-me. Un d’ells, per a gran alegria interior, ha resultat ser les Illes Medes que sols s’han presentant oficialment a la meua vista quan he girat per la Punta de les Salines i les he vist separades de la resta de parets de roca. Al fons es troba ja L’Estartit, que com qui diu queda amagat a la costa. . Arribar a la platja després d’unes 7 hores seguides de navegació, m’ha produït una satisfacció molt gran, ja que m’he vist físicament bé. Estic cansat i content.
Després d’un bany intens i molt curt a la platja, he rentat amb aigua dolça de les dutxes de la platja, tot el material de neopré i l’he deixat secant damunt les roques més pròximes. Com en la majoria de les localitats que són destí per a les masses humanes en època de calor, a L’Estartit també estan desvestint la seua platja dels elements típics d’estiu i turisme (passarel•les, carrils de boies, papereres, etc...). Ara me toca anar a buscar menjar al supermercat més pròxim, ja que els entrepans de la mare ja s’han acabat.
Són prop de les 4 de la tarda quan envio sms als amics i telefono als pares. La meua mare, que sempre va per davant, em comunica que segons Meteo Cat venen dos dies seguits de molt mal temps i per tant no creu que demà puga seguir via fins a Palamós.
En acabar de menjar i preparar les provisions per als pròxims dos dies, he començat a instal•lar el campament a la mateixa platja. Estaré resguardat per una paret de palés de l’obra que me faran cova durant la nit amb un vent que cada vegada comença a bufar més de valent. A les 8 quan tot es torna fosc, ja ho tinc tot preparat i per tant el sac de dormir és el millor lloc per a amagar-se. La nit serà molt tranquil•la, però amb el fort vent em despertaré a sovint.

sábado, 16 de octubre de 2010

Cortar y pegar



En Estados Unidos todo es posible, pero eso ya lo vemos en la television. Cuando el ingenio y las ganas de vender se unen, la imagen toma protagonismo.
Vamos a la tienda y compramos un kayak cualquiera, luego una motosierra y si ya no cuento nada mas la imaginacion hace el resto.
Esto que vais a ver se llama "vender", lo demas es puro marqueting. En el fondo, si rompes lo que usas, es por accidente o por mal uso. En principio me quedo con el producto que aparentemente soluciona el famoso problema de "cortar y pegar", luego la realidad hará el resto.

miércoles, 13 de octubre de 2010

Solo.Punto de Partida


1 L'Estartit a la Costa brava. Al fons les illes Medes

Diumenge 18 d´Octubre

Després de dies de preparacions i de posada a punt de tot l’equip, arriba el moment de sortir de Benicarló i recórrer el trajecte fins Portbou, que amb bon temps serà el lloc des d’on farà sortida l’expedició en solitari per tot el litoral català amb arribada a Benicarló, a la casa dels meus pares de la platja de la Mar Xica, en la mateixa costa nord de la localitat.

Els principals elements de viatge, a més de la pala habitual i la de recanvi desmuntable, són la bossa estanca on guardaré la roba imprescindible que he seleccionat tant per navegar com per descansar, el sac de dormir, una motxilla on tindran cabuda l’equip d’auxili i el menjar (que aniré adquirint per a dos dies vista) i les diferents sabatilles de descans, bàsicament.

Al arribar a Portbou, ens trobem un fort temporal de Tramuntana, no previst ni pels serveis del Meteo Cat, i amb molt males condicions per a navegar. La mar està deserta d’embarcacions, valenta, i mostrant unes ones que poden suposar un greu problema. Després de valorar i consultar a les autoritats pertinents la durada prevista d’aquestes condicions meteorològiques, i sabent que s’aproxima des de la costa sud francesa una nova borrasca, Les circumstàncies ens obliguen a buscar un nou punt de partida que em permeti avançar un poc a la situació que s’aproxima. Certament el paisatge fa temor. Finalment (i el temps ens donarà la raó) l’aventura començarà a l’alçada de Cadaqués però per a garantir la sortida en seguretat, baixaré un poc més al sud i em resguardaré la primera nit al mateix lloc on s’amaguen totes les embarcacions i bucs de grans dimensions per a no trobar-se amb el temporal: el golf de Roses.

Al arribar a la localitat de Roses, primera des del nord al Golf que li posa nom, els pares m’ajuden a descarregar tot el material quan me’n adono que he oblidat a Benicarló (demostrant una vegada més que quan un és despistat no es cansa involuntàriament de reincidir) dos elements importants i imprescindibles com són els escarpins i especialment el ‘cubre’ que ha de tapar la banyera per a impedir l’entrada d’aigua al kayak i a la vegada servir-me de protector tèrmic. He acordat amb la meua mare Filo, que me farà arribar aquest material a Palamós, un dels nuclis més importants de la costa brava i també un dels punts d’arribada imprescindibles de la meua travessia, per a que els pugui recollir en dos jornades si el temps ho permet.

Després de girar el far de Santa Margarida, m’acomiado dels meus pares i instal·lo tot el campament a la platja, tot just a les immediacions de la Reserva Integral dels Aiguamolls de l’Empordà. Sentint la solitud que toca i amb moltes incògnites respecte a tot allò que em podrà vindre damunt, passo una nit freda però sense gaire vent. És el primer vivac a la platja a l’espera de la primera gran etapa que ha de tenir lloc demà.

martes, 12 de octubre de 2010

Levante

Untitled from Rafa Gurugukayak on Vimeo.

1er temporal de Levante,costa de la mar chica,benicarlo 12-10-10

Hoy ha sido un dia de los que quieres que no ocurran pero que siempre ocurren despues del verano, entre la gota fria y la fria gota. El temible temporal de Levante ha hecho su aparicion con nocturnidad y alevosia, arrasando con la primeria linea de costa.

Como suele ser, no ha venido solo, ha traido vientos racheados y lluvia persistente, para hacer del mar una cordillera montañosa de lo mas sorprendente. Evidentemente no habia nadie en el mar, aunque mas tarde he visto un cargero portacontenedores sufriendo rumbo Norte. Es en estas condiciones, cuando el Mediterraneo saca toda su furia y enseña los dientes a la poblacion, dejando su firma en forma de desastres. Es un mensaje facil de interpretar, aunque no todos entienden.
Se deberian catalogar todos los temporales de levante, que son los verdaderamente destructivos, como se hace con los tifones y los huracanes, creo que nadie lo hace, por eso la memoria no lleva a cabo las tareas de prevencion adecuadas, sencillamente las repara.
Despues de la tormenta viene la calma, eso tambien es cierto.

sábado, 9 de octubre de 2010

Solo. Catalunya rumbo Sur


Pedro Manchon

Cuando vi el solo de Andrew McAuley me entro aquello que llamamos los españoles "miedo escenico", y aunque esto ocurrió en el 2007, sigo pensando que a dia de hoy me sigen persiguiendo los demonios. Cuando alguien decide marcharse sin mirar atras, dejas mucho, tanto que ni puedes abrazarlo completamente, por lo que decides mirar adelante, y en este caso, remar direccion al horizonte.
El pasado Octubre del 2009, Pedro, benicarlando, decidio dar ese gran salto interior, que no es mas que salir solo a remar, sin limites y con mucho mar por delante. La decision de realizar este viaje pasa por diversas etapas, desde que pasa por tu cabeza hasta que te pones el cubre a pie de playa y ya no hay nada que pueda hacerte cambiar de idea. Las decisiones se toman y es entonces cuando comienza la aventura.
Pedro ha redactado su particular "solo" y nos ha mandado su personal vision de aquella aventura en solitario. En esta entrada y en las sucesivas iremos desglosando este viaje interior, por capitulos, y con la conviccion de que la meta no es mas que un punto en una linea infinita.

DIA CERO

De vegades no saps com ni perquè decideixes embarcar-te (dit amb tot el significat en aquest cas) en un viatge que ha d’acabar formant part de la llista de records inesborrables que té tot ésser humà. Quan un amic meu em pregunta irònicament si vaig endinsar-me amb el meu kayak a la costa brava amb la finalitat de trobar-me amb mi mateix, li responc de seguida que, contràriament, vaig fer-ho amb clara intenció de perdrem.

La travessia en solitari per tota la costa catalana fins Benicarló, va ser conseqüència d’una situació concreta. Sempre s’ha dit que els tres pilars bàsics de la felicitat són – cadascú fica el seu ordre – la salut, l’amor i els diners. El mes d’octubre del passat any 2009, jo estava tocat a la línia de flotació en el segon d’ells i no anava massa sobrat de diners, gràcies en gran part al benèvol comportament de la situació econòmica amb aquells que volen fer-se amb un negoci propi i com qui diu estan començant a rodar. No tenia el cap massa ficat al lloc desitjat per aquests motius, però per contra (almenys això si em quedava) si me trobava físicament en forma, després d’uns quants mesos de posada a punt, per a perdrem com deia i no trobar-me en un viatge que feia temps em rondava pel cap de fer. I res millor que fer-ho practicant l’esport que a mi, com a tants d’altres ha acabat per captivar-nos.

Va ser així com uns quants entrenaments i sortides pel nostre territori habitual de proves (Benicarló direcció nord cap a Vinaròs, en el meu cas des de la Mar Xica, o sud cap a Peníscola i a seguir) me van ajudar a familiaritzar-me amb el meu recent estrenat kayak, model touriak de la marca Prijon, i agafar el to adequat per a afrontar, pam dalt pam baix (perquè al cap i a la fi les condicions meteorològiques tindran molt a dir), dos setmanes de navegació per la costa catalana.

martes, 5 de octubre de 2010

Bimbache xtrem 2010



Es el raid por excelencia, desde Castilla leon, con todas las variables posibles y por supuesto en kayak. Desde el 30 de Septiembre hasta el 9 de Octubre puedes seguirlo en directo desde aqui.
El tiempo parece que esta haciendo de esta edicion la mas complicada de todas, haciendo que varios equipos hayan decidido abandonar.
Dureza y deportes extremos por un lado, y hombres y aventura por otra, en medio de un ambiente hostil y condiciones poco convencionales. La sopa esta servida, pero esta vez fria.

Vuelta de vacaciones:Alemania



Este año hemos decidido ir a Alemania, por aquello de que el idioma es imposible y el tiempo es revuelto. Pero hay que rendirse a la evidencia, la cerveza es estupenda.
Con la escusa del Oktoberfest hemos ido a parar a la ciudad de Johannes Gutemberg, Mainz, lugar donde confluyen los rios Main y Rhein. Zona de navegacion por autonomasia, tanto para grandes buques como para los kayaks. Hemos recorrido ambos rios tanto hacia Frankfurt como hacia Koblenz, siguiendo las carreteras paralelas al rio y utilizando los transbordadores para cruzarlo de un lado a otro. En todo el recorrido habia zonas de embarque , pantalanes y acceson a todos los pueblos que ibamos pasando, especialmente en la ruta del Riesling, donde hay pista para ciclistas, y caminantes. El Rhein esta completamente balizado, con señales a ambos lados que indican los kilometros desde su nacimiento y cotas de 500 metros reflectantes para la navegacion nocturna.



Todo el recorrido esta plagado de islas y el aspecto general es de un cuidado maximo, zonas protegidas y señalizacion excesiva. La corriente del rio era muy fuerte, solo habia que ver como sufrian las barcazas cargadas a contracorriente, y el color del agua que te voy a contar, supongo que evidente. Vimos algunos kayakis por la zona, pero todos eran k-4, tiran mas cuatro remos que uno, eso dicen.. Un buen lugar para volver.