2. Fen vivac
DIA 1: dilluns 19 d´Octubre
A les 7 del matí aproximadament, m’he despertat amb les melodies de la cançó Islands de Mike Olfield. No fa un dia genial, però es pot navegar força bé. Després d’esmorzar i preparar tot el material, surto a les 7:55 direcció nord primer cap a Cadaqués i el Cap de Creus. He de ser ràpid ja que si es compleixen les prediccions en breu pot fer-me caça la borrasca i em veuria aturat sols eixir sense poder continuar durant a saber quants dies. El paisatge amb la mar saludable i poc agitada és magnífic i es presenta en certa manera magnànim. La costa brava és preciosa. En aproximadament una hora, veuré Cadaqués des de la distància d’una milla nàutica, i poc després la majestuositat del Cap de Creus abans de girar de nou en direcció sud i tornar a la recerca del golf per a no perdre més temps del debut. El vent va bufant cada vegada més ford direcció a la costa des de mar endins, d’ací que em toca palejar constantment rectificant el rumb. Aquest ‘solo’ tinc previst assolir-lo sense vela i sense timó, sols depenc dels meus braços i tinc confiança amb ells.
Després de passar diferents pobles com Empuriabrava, Sant Martí d’Empuries, i també la desembocadura del riu Fluvià i la platja de Sant Pere Pescador, arribo a L’Escala, quan ja quasi tanco el llarg recorregut dibuixant tot el golf de Roses. Contràriament a allò que tenia previst fer en un principi, no paro en la platja de L’Escala (una de les més representatives de la Costa Brava) i apostaré per seguir fent camí fins a L’Estartit. Aquesta decisió la prenc no sense dubtes, ja que no m’agrada massa el panorama que es dibuixa a partir de la arxiconeguda Cala Montgó. Després d’hidratar-me un poc i soltar en veu alta un dels meus típics ‘a fer la mà!’, continuo trajecte.
Passada la Punta del Romaní i la Punta Grossa, comença la zona de penya-segats amb un fort marejol que complicarà un punt el viatge. Des de la Punta de Trencabraços passo problemes debut a la inestabilitat de la mar que fa colpejar puntualment la proa de la piragüa amb l’aigua debut a unes ones que venen de tant en tant amb una alçada d’un metre i mig ben fet. La principal preocupació i temor venen motivades per no tindre el cubre (per la qual cosa va entrant-me de mica en mica aigua dintre del kayak que he de treure amb l’atxicador) i la distància que he de recórrer pel costat d’uns penya-segats que no m’ofereixen cap via de sortida ni escapatòria. La mar està prou revolta.
Durant el tram que m’ha de dur cap a les illes Medes i L’Estartit, trobo alguna que altra embarcació de pescadors atracats en les immediacions de les parets de roca treballant, però són contades (la majoria sabré després que no han eixit). Igualment poc abans, havia vist una parella que sortien en veler d’excursió. Alguna que altra ona fa tremolar d’una manera molt irregular la piragüa. Puc recular cap a L’Escala, que encara hi és sensiblement més prop que L’Estartit, però decideixo seguir avant, passant Cala Montgó i La Punta del Milà.
Des del Illot de Papananses, passant pel Cap del Castell i fins la Punta Grossa, vaig palejant amb molta força i molt de respecte. La preocupació m’ha fet psicològicament més llarga una distància que amb bones condicions hagués sigut tant curta com espectacular en vistes, per a gaudir-la. De totes formes em tranquil•litza molt veure que a pesar de tot avanço prou bé i vaig deixant a la meua esquena els punt de referència que he vingut marcant-me. Un d’ells, per a gran alegria interior, ha resultat ser les Illes Medes que sols s’han presentant oficialment a la meua vista quan he girat per la Punta de les Salines i les he vist separades de la resta de parets de roca. Al fons es troba ja L’Estartit, que com qui diu queda amagat a la costa. . Arribar a la platja després d’unes 7 hores seguides de navegació, m’ha produït una satisfacció molt gran, ja que m’he vist físicament bé. Estic cansat i content.
Després d’un bany intens i molt curt a la platja, he rentat amb aigua dolça de les dutxes de la platja, tot el material de neopré i l’he deixat secant damunt les roques més pròximes. Com en la majoria de les localitats que són destí per a les masses humanes en època de calor, a L’Estartit també estan desvestint la seua platja dels elements típics d’estiu i turisme (passarel•les, carrils de boies, papereres, etc...). Ara me toca anar a buscar menjar al supermercat més pròxim, ja que els entrepans de la mare ja s’han acabat.
Són prop de les 4 de la tarda quan envio sms als amics i telefono als pares. La meua mare, que sempre va per davant, em comunica que segons Meteo Cat venen dos dies seguits de molt mal temps i per tant no creu que demà puga seguir via fins a Palamós.
En acabar de menjar i preparar les provisions per als pròxims dos dies, he començat a instal•lar el campament a la mateixa platja. Estaré resguardat per una paret de palés de l’obra que me faran cova durant la nit amb un vent que cada vegada comença a bufar més de valent. A les 8 quan tot es torna fosc, ja ho tinc tot preparat i per tant el sac de dormir és el millor lloc per a amagar-se. La nit serà molt tranquil•la, però amb el fort vent em despertaré a sovint.
A les 7 del matí aproximadament, m’he despertat amb les melodies de la cançó Islands de Mike Olfield. No fa un dia genial, però es pot navegar força bé. Després d’esmorzar i preparar tot el material, surto a les 7:55 direcció nord primer cap a Cadaqués i el Cap de Creus. He de ser ràpid ja que si es compleixen les prediccions en breu pot fer-me caça la borrasca i em veuria aturat sols eixir sense poder continuar durant a saber quants dies. El paisatge amb la mar saludable i poc agitada és magnífic i es presenta en certa manera magnànim. La costa brava és preciosa. En aproximadament una hora, veuré Cadaqués des de la distància d’una milla nàutica, i poc després la majestuositat del Cap de Creus abans de girar de nou en direcció sud i tornar a la recerca del golf per a no perdre més temps del debut. El vent va bufant cada vegada més ford direcció a la costa des de mar endins, d’ací que em toca palejar constantment rectificant el rumb. Aquest ‘solo’ tinc previst assolir-lo sense vela i sense timó, sols depenc dels meus braços i tinc confiança amb ells.
Després de passar diferents pobles com Empuriabrava, Sant Martí d’Empuries, i també la desembocadura del riu Fluvià i la platja de Sant Pere Pescador, arribo a L’Escala, quan ja quasi tanco el llarg recorregut dibuixant tot el golf de Roses. Contràriament a allò que tenia previst fer en un principi, no paro en la platja de L’Escala (una de les més representatives de la Costa Brava) i apostaré per seguir fent camí fins a L’Estartit. Aquesta decisió la prenc no sense dubtes, ja que no m’agrada massa el panorama que es dibuixa a partir de la arxiconeguda Cala Montgó. Després d’hidratar-me un poc i soltar en veu alta un dels meus típics ‘a fer la mà!’, continuo trajecte.
Passada la Punta del Romaní i la Punta Grossa, comença la zona de penya-segats amb un fort marejol que complicarà un punt el viatge. Des de la Punta de Trencabraços passo problemes debut a la inestabilitat de la mar que fa colpejar puntualment la proa de la piragüa amb l’aigua debut a unes ones que venen de tant en tant amb una alçada d’un metre i mig ben fet. La principal preocupació i temor venen motivades per no tindre el cubre (per la qual cosa va entrant-me de mica en mica aigua dintre del kayak que he de treure amb l’atxicador) i la distància que he de recórrer pel costat d’uns penya-segats que no m’ofereixen cap via de sortida ni escapatòria. La mar està prou revolta.
Durant el tram que m’ha de dur cap a les illes Medes i L’Estartit, trobo alguna que altra embarcació de pescadors atracats en les immediacions de les parets de roca treballant, però són contades (la majoria sabré després que no han eixit). Igualment poc abans, havia vist una parella que sortien en veler d’excursió. Alguna que altra ona fa tremolar d’una manera molt irregular la piragüa. Puc recular cap a L’Escala, que encara hi és sensiblement més prop que L’Estartit, però decideixo seguir avant, passant Cala Montgó i La Punta del Milà.
Des del Illot de Papananses, passant pel Cap del Castell i fins la Punta Grossa, vaig palejant amb molta força i molt de respecte. La preocupació m’ha fet psicològicament més llarga una distància que amb bones condicions hagués sigut tant curta com espectacular en vistes, per a gaudir-la. De totes formes em tranquil•litza molt veure que a pesar de tot avanço prou bé i vaig deixant a la meua esquena els punt de referència que he vingut marcant-me. Un d’ells, per a gran alegria interior, ha resultat ser les Illes Medes que sols s’han presentant oficialment a la meua vista quan he girat per la Punta de les Salines i les he vist separades de la resta de parets de roca. Al fons es troba ja L’Estartit, que com qui diu queda amagat a la costa. . Arribar a la platja després d’unes 7 hores seguides de navegació, m’ha produït una satisfacció molt gran, ja que m’he vist físicament bé. Estic cansat i content.
Després d’un bany intens i molt curt a la platja, he rentat amb aigua dolça de les dutxes de la platja, tot el material de neopré i l’he deixat secant damunt les roques més pròximes. Com en la majoria de les localitats que són destí per a les masses humanes en època de calor, a L’Estartit també estan desvestint la seua platja dels elements típics d’estiu i turisme (passarel•les, carrils de boies, papereres, etc...). Ara me toca anar a buscar menjar al supermercat més pròxim, ja que els entrepans de la mare ja s’han acabat.
Són prop de les 4 de la tarda quan envio sms als amics i telefono als pares. La meua mare, que sempre va per davant, em comunica que segons Meteo Cat venen dos dies seguits de molt mal temps i per tant no creu que demà puga seguir via fins a Palamós.
En acabar de menjar i preparar les provisions per als pròxims dos dies, he començat a instal•lar el campament a la mateixa platja. Estaré resguardat per una paret de palés de l’obra que me faran cova durant la nit amb un vent que cada vegada comença a bufar més de valent. A les 8 quan tot es torna fosc, ja ho tinc tot preparat i per tant el sac de dormir és el millor lloc per a amagar-se. La nit serà molt tranquil•la, però amb el fort vent em despertaré a sovint.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario