13. Vivac a la platja.
DIA 11: Jueves 29 de Octubre
Quina nit menys confortable. He patit de dolor a l’esquena (especialment a l’espatlla dreta que s’extrapolava fins el mateix braç). Espero que es comporti i ens deixi arribar fins al final, ja que encara queden platges que fotografiar.
Després de treure el kayak de baix d’una de les embarcacions on estava, i després d’ordenar com cada dia el material al seu interior, he escalfat un poc, amb la localitat de Roda de Barà al cap com a destí final d’un nou dia de travessia.
L’etapa s’ha presentat com un conglomerat de diferents estats de la mar. Es pot dir que ha estat la més complexa de la setmana. Des de Sitges, passant per Sitges sud i la Platja del Far, la mar estava notablement revolta i alterada. M’ha tocat anar amb peus de plom i controlant en tot moment allò que me venia sobre. Les onades irregulars me venien a sovint pel costat amb el conseqüent perill.
Des de Vilanova i La Geltrú la mar ha decidit estabilitzar-se una mica, però igualment ha anat canviant amb estones de cert tràngol. Ha estat aquesta una etapa de monòton paisatge i amb aterratge complicat a la platja llarga de Roda de Barà. L’eixida ha tingut lloc a les 6:55 i l’arribada a la platja ha estat ben tocades les 12:15.
El Garbí i el llevant han començat a bufar poc abans de migdia i han fet un poc complicada l’arribada a la platja des del revolt del xicotet penya-segat que aguanta dalt l’ermita de la Mare de Déu de Barà.
A Roda de Barà es troba el famós arc que els romans van alçar per donar la benvinguda a Tarragona des de la Via Augusta. El vent bufarà a la platja fins que el sol marxarà. El lloc, per a que negar-ho, no té l’encant i el caliu que jo esperava. No obstant, sí que és bonica l’ermita on he pujat per a buscar aigua i on m’he trobat les aixetes tancades.
Pels voltants de l’ermita m’he trobat amb Alejandro, un xaval argentí que m’ha preguntat com tots per aquesta història que em porto entre mans i que m’ha indicat on puc comprar aigua. Mentre parlàvem, ha tret una bossa de papes que m’he devorat literalment (no hi havia cap manera de dissimular la meua gana). Crec que ell ha sigut el primer en adonar-se’n ja que no ha dubtat en donar-me la mentre ell s’embolicava un cigar.
Per aconseguir aigua he anat a un càmping molt pròxim i he omplert les dos botelles de dos litres. M’he quedat més tranquil ja que l’aigua és l’element més imprescindible de tots. Aquesta nit, bastant freda, crec que deixaré l’equipatge dintre del kayak a la mateixa platja i sols trauré les coses bàsiques per a dormir. Espero trobar un lloc el més resguardat possible.
Avui li he donat voltes a la manera d’afrontar les etapes que m’han de dur pel Delta de L’Ebre. Avui a migdia, al poc d’arribar, una dona que passejava amb un matrimoni major, ha dit que el bon temps durarà fins diumenge per a tornar a canviar després a pitjor.
Després d’haver estat aturat a L’Estartit, l’anticicló m’ha permès avançar en el meu propòsit, però fins i tot anant tot bé (queden per davant algunes etapes llargues) no podré arribar a Benicarló fins dilluns o dimarts. Si el temps empitjora no podré fer càlculs. De totes formes, les preses poden ser males conselleres. Més val no avançar esdeveniments.
Mentre estic ací escrivint al diari, una parella que m’ha preguntat pel kayak m’ha ofert passar la nit a sa casa quan ha sabut el què estic fent. També un altre s’ha quedat sorprès i m’ha felicitat per l’aventura. Rebutjo agraït totes les invitacions. Tot i que la nit està sent freda, vull estar prop del kayak.
La lluna creixent ja ha arribat ben bé als tres quarts. Demà pot ser si tingui per davant una etapa dureta, però amb algun bonic paisatge que mirar. Tarragona ja espera. Buscar un racó on passar la nit ha sigut tota una odissea, i finalment, com que ha estat caient molta humitat, he ficat quasi tot l’equipatge dintre del kayak i m’he gitat amb el sac a la rampa d’accés a la platja. Sens dubte el pitjor campament des de que vaig començar aquesta expedició. Penso en lo bé que es dorm al llit de casa...Els millors racons del passeig, llocs més idonis per passar la nit, estaven tots infestats de formiguers. Ja tinc ganes de deixar aquesta estació i fer via.
L’etapa s’ha presentat com un conglomerat de diferents estats de la mar. Es pot dir que ha estat la més complexa de la setmana. Des de Sitges, passant per Sitges sud i la Platja del Far, la mar estava notablement revolta i alterada. M’ha tocat anar amb peus de plom i controlant en tot moment allò que me venia sobre. Les onades irregulars me venien a sovint pel costat amb el conseqüent perill.
Des de Vilanova i La Geltrú la mar ha decidit estabilitzar-se una mica, però igualment ha anat canviant amb estones de cert tràngol. Ha estat aquesta una etapa de monòton paisatge i amb aterratge complicat a la platja llarga de Roda de Barà. L’eixida ha tingut lloc a les 6:55 i l’arribada a la platja ha estat ben tocades les 12:15.
El Garbí i el llevant han començat a bufar poc abans de migdia i han fet un poc complicada l’arribada a la platja des del revolt del xicotet penya-segat que aguanta dalt l’ermita de la Mare de Déu de Barà.
A Roda de Barà es troba el famós arc que els romans van alçar per donar la benvinguda a Tarragona des de la Via Augusta. El vent bufarà a la platja fins que el sol marxarà. El lloc, per a que negar-ho, no té l’encant i el caliu que jo esperava. No obstant, sí que és bonica l’ermita on he pujat per a buscar aigua i on m’he trobat les aixetes tancades.
Pels voltants de l’ermita m’he trobat amb Alejandro, un xaval argentí que m’ha preguntat com tots per aquesta història que em porto entre mans i que m’ha indicat on puc comprar aigua. Mentre parlàvem, ha tret una bossa de papes que m’he devorat literalment (no hi havia cap manera de dissimular la meua gana). Crec que ell ha sigut el primer en adonar-se’n ja que no ha dubtat en donar-me la mentre ell s’embolicava un cigar.
Per aconseguir aigua he anat a un càmping molt pròxim i he omplert les dos botelles de dos litres. M’he quedat més tranquil ja que l’aigua és l’element més imprescindible de tots. Aquesta nit, bastant freda, crec que deixaré l’equipatge dintre del kayak a la mateixa platja i sols trauré les coses bàsiques per a dormir. Espero trobar un lloc el més resguardat possible.
Avui li he donat voltes a la manera d’afrontar les etapes que m’han de dur pel Delta de L’Ebre. Avui a migdia, al poc d’arribar, una dona que passejava amb un matrimoni major, ha dit que el bon temps durarà fins diumenge per a tornar a canviar després a pitjor.
Després d’haver estat aturat a L’Estartit, l’anticicló m’ha permès avançar en el meu propòsit, però fins i tot anant tot bé (queden per davant algunes etapes llargues) no podré arribar a Benicarló fins dilluns o dimarts. Si el temps empitjora no podré fer càlculs. De totes formes, les preses poden ser males conselleres. Més val no avançar esdeveniments.
Mentre estic ací escrivint al diari, una parella que m’ha preguntat pel kayak m’ha ofert passar la nit a sa casa quan ha sabut el què estic fent. També un altre s’ha quedat sorprès i m’ha felicitat per l’aventura. Rebutjo agraït totes les invitacions. Tot i que la nit està sent freda, vull estar prop del kayak.
La lluna creixent ja ha arribat ben bé als tres quarts. Demà pot ser si tingui per davant una etapa dureta, però amb algun bonic paisatge que mirar. Tarragona ja espera. Buscar un racó on passar la nit ha sigut tota una odissea, i finalment, com que ha estat caient molta humitat, he ficat quasi tot l’equipatge dintre del kayak i m’he gitat amb el sac a la rampa d’accés a la platja. Sens dubte el pitjor campament des de que vaig començar aquesta expedició. Penso en lo bé que es dorm al llit de casa...Els millors racons del passeig, llocs més idonis per passar la nit, estaven tots infestats de formiguers. Ja tinc ganes de deixar aquesta estació i fer via.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario