Solo. Catalunya rumbo Sur

Pedro Manchon

Cuando vi el solo de Andrew McAuley me entro aquello que llamamos los españoles "miedo escenico", y aunque esto ocurrió en el 2007, sigo pensando que a dia de hoy me sigen persiguiendo los demonios. Cuando alguien decide marcharse sin mirar atras, dejas mucho, tanto que ni puedes abrazarlo completamente, por lo que decides mirar adelante, y en este caso, remar direccion al horizonte.
El pasado Octubre del 2009, Pedro, benicarlando, decidio dar ese gran salto interior, que no es mas que salir solo a remar, sin limites y con mucho mar por delante. La decision de realizar este viaje pasa por diversas etapas, desde que pasa por tu cabeza hasta que te pones el cubre a pie de playa y ya no hay nada que pueda hacerte cambiar de idea. Las decisiones se toman y es entonces cuando comienza la aventura.
Pedro ha redactado su particular "solo" y nos ha mandado su personal vision de aquella aventura en solitario. En esta entrada y en las sucesivas iremos desglosando este viaje interior, por capitulos, y con la conviccion de que la meta no es mas que un punto en una linea infinita.

DIA CERO

De vegades no saps com ni perquè decideixes embarcar-te (dit amb tot el significat en aquest cas) en un viatge que ha d’acabar formant part de la llista de records inesborrables que té tot ésser humà. Quan un amic meu em pregunta irònicament si vaig endinsar-me amb el meu kayak a la costa brava amb la finalitat de trobar-me amb mi mateix, li responc de seguida que, contràriament, vaig fer-ho amb clara intenció de perdrem.

La travessia en solitari per tota la costa catalana fins Benicarló, va ser conseqüència d’una situació concreta. Sempre s’ha dit que els tres pilars bàsics de la felicitat són – cadascú fica el seu ordre – la salut, l’amor i els diners. El mes d’octubre del passat any 2009, jo estava tocat a la línia de flotació en el segon d’ells i no anava massa sobrat de diners, gràcies en gran part al benèvol comportament de la situació econòmica amb aquells que volen fer-se amb un negoci propi i com qui diu estan començant a rodar. No tenia el cap massa ficat al lloc desitjat per aquests motius, però per contra (almenys això si em quedava) si me trobava físicament en forma, després d’uns quants mesos de posada a punt, per a perdrem com deia i no trobar-me en un viatge que feia temps em rondava pel cap de fer. I res millor que fer-ho practicant l’esport que a mi, com a tants d’altres ha acabat per captivar-nos.

Va ser així com uns quants entrenaments i sortides pel nostre territori habitual de proves (Benicarló direcció nord cap a Vinaròs, en el meu cas des de la Mar Xica, o sud cap a Peníscola i a seguir) me van ajudar a familiaritzar-me amb el meu recent estrenat kayak, model touriak de la marca Prijon, i agafar el to adequat per a afrontar, pam dalt pam baix (perquè al cap i a la fi les condicions meteorològiques tindran molt a dir), dos setmanes de navegació per la costa catalana.