Solo. Palamós - Blanes

7 . Escenari complicat camí de Blanes.
DIA 7: Diumenge 25 d´Octubre

Després d’haver passat a Palamós una nit més tranquil·la del que hagués pensat (anit es va endarrerir un hora a tots els rellotges com marca el costum arribada la tardor), m’he alçat al voltant de les 6 per a poder seguir fent via a les 7 del matí, ja que tot i el canvi horari necessito seguir amb les mateixes hores de llum per assolir etapa a etapa la planificació de cada jornada.

A les 7 del matí, quan el sol començava a mostrar-se, he sortit des de la platja que lliga amb el port històric de Palamós amb la il·lusió d’arribar a Blanes. Pot ser, si tot va bé, el darrer dia a la costa brava.

Durant el començament de l’etapa, he tingut que superar una zona amb tràngol quan me disposava a arribar a la Punta de les Roques Planes, després de deixar sense veure’ls, els espigons de Sant Antoni de Calonge. No he trigat massa en observar des de la distància Platja d’Aro, tenint com a companya, una dèbil Tramuntana que evidentment, i vistos els meus interessos, no m’ha fet gens de nosa.

La navegació, prou còmoda, m’ha dut fins a Sant Feliu de Guixols. Després d’entrar per la zona més verge de la ruta i deixar darrere Canyet, he gaudit del que fins ara ha sigut sens dubte el tram més agradable. La boca que compren els acantilats des de la Punta de Concagats fins a Tossa de Mar, ha sigut un magnífic parany que he pogut gaudir sobre una mar absolutament plana i calmada. He estat tant a gust en aquest lloc que he deixat fins i tot fluir tots els meus pensaments amb despreocupació. Algun que altre pescador o embarcació d’esbarjo estava assaborint també aquesta situació privilegiada acariciant els penya-segats. Aquesta estada que he mirat d’allargar, ha sigut genial al temps que molt útil per a poder fer fotografies de la zona i la seua costa.

Amb més de mitja etapa assolida (4 hores palejant), passada Tossa de Mar la jornada ha començat a endurir-se. De nou al cansament s’ha unit la mar girant-se i canviant la seua cara, i per a fer-la més grossa han proliferat les grans embarcacions que passegen turistes des de la mateixa Tossa de Mar fins Lloret de Mar i viceversa. Quan la mar estava calma (que ha estat ben bé així durant tota la jornada) aquestes i altres embarcacions han provocat ones que de costat feien sacsejar a base de bé el kayak. Puc comprovar de nou que sóc el més dèbil i insignificant de quants puguem estar freqüentant en aquest moment la jungla de la mar.

En aquest tram de la travessia d’avui, he notat cert cansament, especialment els malucs engarrotats per passar més temps del degut en la mateixa posició. Un altre kayakista que s’ha topat amb mi a l’alçada de Tossa de Mar (anava pescant en canya seguint la mateixa direcció que jo) m’ha tret considerable avantatge al anar molt més lleuger que jo. A més, porta molt menys camí recorregut. El meu ritme, no obstant, no puc considerar-lo lent.

Durant el viatge he parat en repetides ocasions per a hidratar-me una mica. El bon temps d’avui ha fet que sortiren des de les diferents cales i platges de la costa bastants grups de kayaquistes, en la majoria d’ocasions per parelles.

Encara que la mar s’ha molestat un poc arribat a Lloret, saber que tenia prop el final de l’etapa d’avui m’ha reconfortat i el poquet vent que bufava sumat a una palejada constant m’han portat fins al meu destí escollit: la Cala de Sant Francesc de Blanes, que s’ha presentat davant meu després de deixar enrere Cala Cristina.

8. El tram final de la costa brava.

La Cala de Sant Francesc, un poc menys salvatge del que l’havia esperat, és una bonica cala, la última de la costa brava (o la primera segons es mire), i en conseqüència el final de la meua travessia per la costa nord. Els arbres penjant dels penya-segats, i la mateixa muntanya, adornen aquest xicotet paratge on passaré la nit.

M’ha sigut fàcil escollir campament just en una gran roca de la platja. Com ahir, he recuperat forces menjant com un boig després d’estirar els muscles i les articulacions que han estat queixant-se durant una bona estona. La processó encara serà llarga, i cal curar-se al màxim.