17. La Rapita a la vista
DIA 15. Dilluns 2 de Novembre
M’he despertat un poc tard. El fet de saber-me prop de casa i també de conèixer males prediccions per a la jornada d’avui m’han fet agafar les coses amb un poc de calma. A fi de comptes, durant tota la nit passada ha bufat el fort vent i es sentia el temporal clarament tot i la distància des de la línia de mar fins el lloc on me trobava. Tinc prou assimilat que avui, amb quasi tota probabilitat, no podré seguir.
Quan s’ha fet completament de dia han començat a sorgir els dubtes. El vent ha amainat, i encara que és insistent, el sol s’ha menjat la nuvolada de la tarda anterior. Després d’arreplegar tot el campament, de comprovar l’estat de la mar, de consultar a uns obrers el temps que està previst (ells sempre escolten la radio) i de moure i remenar tot l’equipatge, he de decidir si finalment segueixo fent via, perquè la cosa no pinta malament i debut a les grans dimensions de la platja no puc estar tot el dia movent el campament i el kayak amunt i avall. De manera que, tot i la gelada de l’aigua, el cansament i la seguretat d’un vent amb no massa força però en contra, decideixo endinsar-me, ja no cap més debat.
Tinc la confiança de fer el recorregut fins el Trabucador el més prompte possible. Sempre amb l’esperança de trobar-me unes aigües molt calmades a la tancada que dona forma al port natural dels Alfacs. Durant aquest curt recorregut, he vist un home major fent musclos a la manera tradicional caminant per l’aigua a pocs metres de la línia de platja. Poc a poc, he fet cap per fi a la platja del Trabucador i ara sí toca ja fer la darrera travessia pel desert creuan uns dos cents metres d’arena de platja abans d’arribar a la vora del port. Arrossegant la piragua i tot el material del viatge, per fi vaig a encarar la via definitiva que m’ha de fer abandonar el delta de l’Ebre per arribar a Sant Carles de la Ràpita.
Sens dubte, no he deixat de pensar – tampoc massa malament – amb totes les persones que m’havien dit la jornada anterior, que una vegada al port natural dels Alfacs segur que em trobaria amb unes aigües molt tranquil·les. L’escenari amb el qual m’he trobat té molt poc de plàcid. D’aigües mortes res de res. Amb unes bones crestes d’onades provocades per unes ratxes molt fortes de vent de l’oest, avançar ha costat un car peatge en forma d’esforç. Les aproximadament tres hores de trajecte fins Sant Carles de la Ràpita han sigut molt dures especialment durant la primera part del trajecte. La inestabilitat sobre l’embarcació ha estat una constant, amb uns vents giratoris que m’han fet avançar a pas de tortuga.
Pensava que no aconseguiria creuar el port dels Alfacs de cap de les maneres, però finalment he anat trobant-me amb un original paisatge marcat pels petits golfs que conformen les arrosseres. El verd de les plantacions lligant amb el blau de la mar...A ran de terra no massa ferma, palejar no resulta del tot fàcil. Els rems es troben amb les gran barbes d’herbes frondoses i no és fàcil poder allargar les palades i endinsar-les bona cosa baix l’aigua. Poc a poc veig la llum i especialment la meta marcada. Després de trobar-me amb els paisatge conegut amb les passarel·les de fusta pròximes a la localitat, arribo al port de Sant Carles de la Ràpita sabedor d’estar davant una sola etapa (molt curta) que m’ha de portar demà, si tot va bé, fins a Benicarló. La de la Ràpita és la platja número 14 que xafo per al meu darrer vivac. Demà pot ser dormiré a casa. El temps és prou inestable, d’ací que donen forma tots els comentaris de la gent que passeja pel passeig marítim respecte a les previsions meteorològiques, que de nou donen pluges i fort vent. La bandera l’he ficat aquesta vegada en una torreta de vigilància dels socorristes. He repassat tot el material a les dutxes de la platja i evidentment he donat compte d’una bon dinar-berenar amb el menú tradicional de la travessia. Tot marxa prou bé. El llibre de La Isla del Tesoro ja ha sigut també devorat i sols es tracta de fer temps. M’ha costat prou llegir perquè de tant en tant, debut a passar tanta estona dins l’aigua, la terra ferma i les lletres també pareix que es mouen com si estigués en tot moment a alta mar.
Com tots els dies es tracta de decidir on s’ha d’ubicar en aquesta ocasió el campament base. Quan un fa un viatge sol i especialment quan aterra en llocs concorreguts, ha d’estar amb mil ulls per a evitar sorpreses en forma de robatoris. Faig una volta de reconeixement per a saber millor que hi ha a l’altra banda del passeig marítim. He telefonat des d’una cabina i una senyora al veurem m’ha dit si volia telefonar des del seu telèfon mòbil. M’ha dit parla tú fill que jo quasi mai el gasto. M’ha fet gràcia. Anava amb una colleta de jubilades i jubilats i al veurem amb una pala de remar han aprofitat per a preguntar, per això no han volgut que telefonés des de la cabina. Els pares ja saben que demà de matí sortiré per arribar a casa, però ja els he dit que vaig sense presa i que el temps no és massa bo.
Amb tot el personal avisat torno a la platja. Pareix ser que també els gats (sempre els gats) de la zona portuària tenen curiositat per descobrir el contingut de la meua bossa de menjar. Sols trec alguna cosa es fan veure pels voltants. Al temps que es va fent de nit, des de la platja vaig descobrint les llums dels pobles...Les cases d’Alcanar, Vinaròs, Benicarló i al fons Peníscola em diuen que estic prop, que no queda res. La imatge és roja i bonica.
M’he instal·lat al mateix passeig marítim de La Ràpita, a tocar de la platja, on descansa damunt la sorra el kayak que m’ha fet de vehicle durant tot aquest viatge. A les nou i mitja de la nit ja estic més que cansat i sobre les deu ja estic dormint dintre del sac. Qualsevol diria, tant prop de casa i dormint al carrer.
De sobte m’he dut un bon ensurt. M’he despertat de cop i tenia al costat dos “personatges” que m’estaven mirant fixament. Amb el cos mig adormit la meua reacció ha consistit en dir-los on anava i d’on venia (la cançó que més he repetit durant aquestes últimes setmanes). De seguida, m’he sorprès al comprovar que aquests dos, cadascú amb la seua cervesa a la mà, són els meus amics Marcos i Víctor. Quina visita més agradable i inesperada! Això ja ho tens, crack, m’ha dit Marcos. Víctor s’ho mira amb el seu cigarret fet amb tabac d’embolicar. Fantàstica trobada.
Hem parlat de tot, els he explicat quasi fil per randa les coses més representatives d’aquest viatge. Marcos, ben equipat, portava la nevereta incorporada i ens hem fet unes birres mentre conversàvem seguts al passeig. Sembla mentida sentir-se prop de casa, aquesta trobada és el símptoma. Si feia falta un poc més de benzina per arribar a meta els dos amics me l’han donat. Al acomiadar-se, he pensat en totes i cadascuna de les persones que durant els dies passats han procurat informar-se de la meua sort i saber com anava la cosa. Adrian, Javier, Samuel, Mañes, Roberto, Paco Colomina...els de casa, evidentment. No m’he sentit del tot sol per a poder fer realitat aquesta experiència. Demà dormiré a pocs metres de la platja, però ja ho faré a casa, des del caliu del meu llit i a ran de Mar Xica.
Quan s’ha fet completament de dia han començat a sorgir els dubtes. El vent ha amainat, i encara que és insistent, el sol s’ha menjat la nuvolada de la tarda anterior. Després d’arreplegar tot el campament, de comprovar l’estat de la mar, de consultar a uns obrers el temps que està previst (ells sempre escolten la radio) i de moure i remenar tot l’equipatge, he de decidir si finalment segueixo fent via, perquè la cosa no pinta malament i debut a les grans dimensions de la platja no puc estar tot el dia movent el campament i el kayak amunt i avall. De manera que, tot i la gelada de l’aigua, el cansament i la seguretat d’un vent amb no massa força però en contra, decideixo endinsar-me, ja no cap més debat.
Tinc la confiança de fer el recorregut fins el Trabucador el més prompte possible. Sempre amb l’esperança de trobar-me unes aigües molt calmades a la tancada que dona forma al port natural dels Alfacs. Durant aquest curt recorregut, he vist un home major fent musclos a la manera tradicional caminant per l’aigua a pocs metres de la línia de platja. Poc a poc, he fet cap per fi a la platja del Trabucador i ara sí toca ja fer la darrera travessia pel desert creuan uns dos cents metres d’arena de platja abans d’arribar a la vora del port. Arrossegant la piragua i tot el material del viatge, per fi vaig a encarar la via definitiva que m’ha de fer abandonar el delta de l’Ebre per arribar a Sant Carles de la Ràpita.
Sens dubte, no he deixat de pensar – tampoc massa malament – amb totes les persones que m’havien dit la jornada anterior, que una vegada al port natural dels Alfacs segur que em trobaria amb unes aigües molt tranquil·les. L’escenari amb el qual m’he trobat té molt poc de plàcid. D’aigües mortes res de res. Amb unes bones crestes d’onades provocades per unes ratxes molt fortes de vent de l’oest, avançar ha costat un car peatge en forma d’esforç. Les aproximadament tres hores de trajecte fins Sant Carles de la Ràpita han sigut molt dures especialment durant la primera part del trajecte. La inestabilitat sobre l’embarcació ha estat una constant, amb uns vents giratoris que m’han fet avançar a pas de tortuga.
Pensava que no aconseguiria creuar el port dels Alfacs de cap de les maneres, però finalment he anat trobant-me amb un original paisatge marcat pels petits golfs que conformen les arrosseres. El verd de les plantacions lligant amb el blau de la mar...A ran de terra no massa ferma, palejar no resulta del tot fàcil. Els rems es troben amb les gran barbes d’herbes frondoses i no és fàcil poder allargar les palades i endinsar-les bona cosa baix l’aigua. Poc a poc veig la llum i especialment la meta marcada. Després de trobar-me amb els paisatge conegut amb les passarel·les de fusta pròximes a la localitat, arribo al port de Sant Carles de la Ràpita sabedor d’estar davant una sola etapa (molt curta) que m’ha de portar demà, si tot va bé, fins a Benicarló. La de la Ràpita és la platja número 14 que xafo per al meu darrer vivac. Demà pot ser dormiré a casa. El temps és prou inestable, d’ací que donen forma tots els comentaris de la gent que passeja pel passeig marítim respecte a les previsions meteorològiques, que de nou donen pluges i fort vent. La bandera l’he ficat aquesta vegada en una torreta de vigilància dels socorristes. He repassat tot el material a les dutxes de la platja i evidentment he donat compte d’una bon dinar-berenar amb el menú tradicional de la travessia. Tot marxa prou bé. El llibre de La Isla del Tesoro ja ha sigut també devorat i sols es tracta de fer temps. M’ha costat prou llegir perquè de tant en tant, debut a passar tanta estona dins l’aigua, la terra ferma i les lletres també pareix que es mouen com si estigués en tot moment a alta mar.
Com tots els dies es tracta de decidir on s’ha d’ubicar en aquesta ocasió el campament base. Quan un fa un viatge sol i especialment quan aterra en llocs concorreguts, ha d’estar amb mil ulls per a evitar sorpreses en forma de robatoris. Faig una volta de reconeixement per a saber millor que hi ha a l’altra banda del passeig marítim. He telefonat des d’una cabina i una senyora al veurem m’ha dit si volia telefonar des del seu telèfon mòbil. M’ha dit parla tú fill que jo quasi mai el gasto. M’ha fet gràcia. Anava amb una colleta de jubilades i jubilats i al veurem amb una pala de remar han aprofitat per a preguntar, per això no han volgut que telefonés des de la cabina. Els pares ja saben que demà de matí sortiré per arribar a casa, però ja els he dit que vaig sense presa i que el temps no és massa bo.
Amb tot el personal avisat torno a la platja. Pareix ser que també els gats (sempre els gats) de la zona portuària tenen curiositat per descobrir el contingut de la meua bossa de menjar. Sols trec alguna cosa es fan veure pels voltants. Al temps que es va fent de nit, des de la platja vaig descobrint les llums dels pobles...Les cases d’Alcanar, Vinaròs, Benicarló i al fons Peníscola em diuen que estic prop, que no queda res. La imatge és roja i bonica.
M’he instal·lat al mateix passeig marítim de La Ràpita, a tocar de la platja, on descansa damunt la sorra el kayak que m’ha fet de vehicle durant tot aquest viatge. A les nou i mitja de la nit ja estic més que cansat i sobre les deu ja estic dormint dintre del sac. Qualsevol diria, tant prop de casa i dormint al carrer.
De sobte m’he dut un bon ensurt. M’he despertat de cop i tenia al costat dos “personatges” que m’estaven mirant fixament. Amb el cos mig adormit la meua reacció ha consistit en dir-los on anava i d’on venia (la cançó que més he repetit durant aquestes últimes setmanes). De seguida, m’he sorprès al comprovar que aquests dos, cadascú amb la seua cervesa a la mà, són els meus amics Marcos i Víctor. Quina visita més agradable i inesperada! Això ja ho tens, crack, m’ha dit Marcos. Víctor s’ho mira amb el seu cigarret fet amb tabac d’embolicar. Fantàstica trobada.
Hem parlat de tot, els he explicat quasi fil per randa les coses més representatives d’aquest viatge. Marcos, ben equipat, portava la nevereta incorporada i ens hem fet unes birres mentre conversàvem seguts al passeig. Sembla mentida sentir-se prop de casa, aquesta trobada és el símptoma. Si feia falta un poc més de benzina per arribar a meta els dos amics me l’han donat. Al acomiadar-se, he pensat en totes i cadascuna de les persones que durant els dies passats han procurat informar-se de la meua sort i saber com anava la cosa. Adrian, Javier, Samuel, Mañes, Roberto, Paco Colomina...els de casa, evidentment. No m’he sentit del tot sol per a poder fer realitat aquesta experiència. Demà dormiré a pocs metres de la platja, però ja ho faré a casa, des del caliu del meu llit i a ran de Mar Xica.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario