18.Per fi a casa.
DIA 16:Dimecres 3 de Novembre
Què curiós. Tants dies mirant de mossegar bona cosa el mapa per avançar amb el meu propòsit i la inestabilitat dels darrers dies, un poc el cansament, i també la confiança de tenir-ho tot tan prop, m’han fet agafar amb calma les dos últimes jornades.
Fa un dia assolellat, però bufa el vent amb certa força des de les muntanyes. He recollit tot i he esmorzat a la platja el menú habitual amb una barreta energètica i un poc de fruita. Tancant totes les bosses i ficant-les dintre dels compartiments de proa i de popa em vaig mirant la meta. Una darrera remullada de la pala abans d’entrar a l’aigua i enfilar la recta final. Hi ha crestes a la mar, però no són excessivament considerables. Sé que no serà un trajecte massa agradable i que amb el vent i el marejol el ritme s’espera bastant lent. Així és, com de costum vaig fent-me les coordenades i vaig mirant enrere per a constatar com La Ràpita s’allunya mica en mica al temps que la cimentera s’aproxima. La situació meteorològica obliga a esforçar-se, sense timó cal rectificar de tant en tant i de seguida tinc la cara mullada i salada. Poc a poc, puc saludar des de la distància les cases més pròximes a la platja de la localitat de Les cases d’Alcanar.
Cada vegada, a mesura que s’arrima el mig dia, el temps és pitjor pel que fa al vent, tot i que el sol també pega amb força. L’estètica de Vinaròs es va fent poc a poc inconfusible, especialment quan faig arribada al passeig. La ciutat, venint del nord i des de la mar com estic fent, et dona la benvinguda des del mateix passeig marítim. Poc abans he deixat al meu pas les caletes amb els apartaments. Tenint en compte com el vent està molestant un poc el bon ritme de la marxa, no m’he pogut resistir a baixar i fer una foto a la platja principal davant del col·legi on anava el meu pare. He descansat un poc. Sols queda per cobrir la distància que separa el port de Vinaròs del xalet dels meus pares a la platja de la Mar Xica. Ho tenim mig amanit i he volgut mirar-me des del port com es presenta el panorama per a fer l’última recta de la travessia.
Unes últimes comunicacions amb els de casa els han ficat al corrent que faré arribada en molt poc temps, pot ser a primera hora de la tarda estaré davant de casa. He segut una estona a la platja i finalment m’he decidit a embarcar de nou. Sols queda abandonar Vinaròs fent vora al port per l’exterior del mur, deixar enrere el far i enfilar el darrer tram de costa. Quasi està tot consumat. En aquests instants de la tarda, l’aigua està molt tranquil·la, pareix quasi un estanc i palejar és un plaer. Poc a poc després d’abandonar els últims penya-segats de la costa sud vinarossenca m’he sentit emocionat al contemplar l’inconfusible costa nord de Benicarló, maltractada pels governants que sols veuen la nostra platja més natural com una futurible guardiola d’especulació i explotació urbanística sense preocupar-los per a res la necessitat de protegir-la davant l’imminent regressió. Cal deixar fer a la natura, sí, però quan se la manipula des d’altres bandes aquesta s’ha de fer lloc de vegades per on l’home li deixa...No podem perdre l’esperança. El municipi ja està a vista, destacant com no el campanar i l’arxiconeguda ‘torres dels collons’. He anat desxifrant els diferents edificis emblemàtics quan de sobte se m’ha presentat la façana blanca i el ‘cucurutxo’ característic del xalet dels meus pares. Fantàstic. Després de molts quilòmetres recorreguts i paisatges diversos, temps de tot tipus i incomptables cops de rem, estic a casa.
No ha estat difícil desxifrar també a poc a poc, el comitè de benvinguda que debut a l’hora d’arribada tampoc és massa nombrós. La meua mare, la meua germana Raquel, i els amics, Javi, Dani i Marcos. Estic molt content d’haver assolit aquesta travessia, i mentre intercanvio les primeres impressions i salutacions efusives amb la meua gent, l’alegria d’estar a casa és gran. Filo, la meua mare, m’ha explicat que el meu tio, Roberto, ha anat amb la meua padrina Tonica a veure si em veia arribar des de Vinaròs. S’han desplaçat amb el cotxe per a veure’m des dels penya-segats. Demà li telefonaré per a saber i contar-li l’experiència.
Aquest ha estat un viatge que no oblidaré mai. L’he fet sòl, com tocava, i ara estic d’haver superat situacions complicades i d’haver assolit un repte que emprenia sense saber si es podria materialitzar, però també amb molta confiança. Quina sensació més estranya menjar un bon plat de pasta, segut a taula...No sé ni que dir, sols tinc ganes de menjar. He arribat a casa pesant 67 quilos, els que m’he deixat remant han quedat justificadament emprats a les aigües de la costa que uneix el cap de creus amb la meua llar. Avui soparé amb els pares i donaré de menjar els meus gossos Orca i Drac; aquesta nit, dormiré a casa.
Fa un dia assolellat, però bufa el vent amb certa força des de les muntanyes. He recollit tot i he esmorzat a la platja el menú habitual amb una barreta energètica i un poc de fruita. Tancant totes les bosses i ficant-les dintre dels compartiments de proa i de popa em vaig mirant la meta. Una darrera remullada de la pala abans d’entrar a l’aigua i enfilar la recta final. Hi ha crestes a la mar, però no són excessivament considerables. Sé que no serà un trajecte massa agradable i que amb el vent i el marejol el ritme s’espera bastant lent. Així és, com de costum vaig fent-me les coordenades i vaig mirant enrere per a constatar com La Ràpita s’allunya mica en mica al temps que la cimentera s’aproxima. La situació meteorològica obliga a esforçar-se, sense timó cal rectificar de tant en tant i de seguida tinc la cara mullada i salada. Poc a poc, puc saludar des de la distància les cases més pròximes a la platja de la localitat de Les cases d’Alcanar.
Cada vegada, a mesura que s’arrima el mig dia, el temps és pitjor pel que fa al vent, tot i que el sol també pega amb força. L’estètica de Vinaròs es va fent poc a poc inconfusible, especialment quan faig arribada al passeig. La ciutat, venint del nord i des de la mar com estic fent, et dona la benvinguda des del mateix passeig marítim. Poc abans he deixat al meu pas les caletes amb els apartaments. Tenint en compte com el vent està molestant un poc el bon ritme de la marxa, no m’he pogut resistir a baixar i fer una foto a la platja principal davant del col·legi on anava el meu pare. He descansat un poc. Sols queda per cobrir la distància que separa el port de Vinaròs del xalet dels meus pares a la platja de la Mar Xica. Ho tenim mig amanit i he volgut mirar-me des del port com es presenta el panorama per a fer l’última recta de la travessia.
Unes últimes comunicacions amb els de casa els han ficat al corrent que faré arribada en molt poc temps, pot ser a primera hora de la tarda estaré davant de casa. He segut una estona a la platja i finalment m’he decidit a embarcar de nou. Sols queda abandonar Vinaròs fent vora al port per l’exterior del mur, deixar enrere el far i enfilar el darrer tram de costa. Quasi està tot consumat. En aquests instants de la tarda, l’aigua està molt tranquil·la, pareix quasi un estanc i palejar és un plaer. Poc a poc després d’abandonar els últims penya-segats de la costa sud vinarossenca m’he sentit emocionat al contemplar l’inconfusible costa nord de Benicarló, maltractada pels governants que sols veuen la nostra platja més natural com una futurible guardiola d’especulació i explotació urbanística sense preocupar-los per a res la necessitat de protegir-la davant l’imminent regressió. Cal deixar fer a la natura, sí, però quan se la manipula des d’altres bandes aquesta s’ha de fer lloc de vegades per on l’home li deixa...No podem perdre l’esperança. El municipi ja està a vista, destacant com no el campanar i l’arxiconeguda ‘torres dels collons’. He anat desxifrant els diferents edificis emblemàtics quan de sobte se m’ha presentat la façana blanca i el ‘cucurutxo’ característic del xalet dels meus pares. Fantàstic. Després de molts quilòmetres recorreguts i paisatges diversos, temps de tot tipus i incomptables cops de rem, estic a casa.
No ha estat difícil desxifrar també a poc a poc, el comitè de benvinguda que debut a l’hora d’arribada tampoc és massa nombrós. La meua mare, la meua germana Raquel, i els amics, Javi, Dani i Marcos. Estic molt content d’haver assolit aquesta travessia, i mentre intercanvio les primeres impressions i salutacions efusives amb la meua gent, l’alegria d’estar a casa és gran. Filo, la meua mare, m’ha explicat que el meu tio, Roberto, ha anat amb la meua padrina Tonica a veure si em veia arribar des de Vinaròs. S’han desplaçat amb el cotxe per a veure’m des dels penya-segats. Demà li telefonaré per a saber i contar-li l’experiència.
Aquest ha estat un viatge que no oblidaré mai. L’he fet sòl, com tocava, i ara estic d’haver superat situacions complicades i d’haver assolit un repte que emprenia sense saber si es podria materialitzar, però també amb molta confiança. Quina sensació més estranya menjar un bon plat de pasta, segut a taula...No sé ni que dir, sols tinc ganes de menjar. He arribat a casa pesant 67 quilos, els que m’he deixat remant han quedat justificadament emprats a les aigües de la costa que uneix el cap de creus amb la meua llar. Avui soparé amb els pares i donaré de menjar els meus gossos Orca i Drac; aquesta nit, dormiré a casa.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario