1ª concentracion de kayaks.
Botadura Anacaona.

Dragones Oropesa.
Travesia San Pere
Travesia Peñiscola-Benicarló.

Travesia Cullera.
Bautismo de kayak de mar
Descenso Otoñal del Ebro.
CLUB DE KAYAK EN BENICARLO
La Confederación Hidrográfica del Júcar ha instalado en las zonas desde donde se acostumbra a descargar embarcaciones, tales como kayaks, motos acuáticas y pequeñas embarcaciones, una serie carteles donde se informa de las medidas para luchar contra el mejillón cebra (dreissena polymorpha). El objetivo es que los usuarios del embalse realicen un autocontrol sobre sus vehiculos y elementos acuáticos para evitar la propagación de este molusco, considerado como una plaga y que ya fue detectado en 2005 en el embalse de Sitjar.
Las principales vías de dispersión son los mejillones adultos adheridos a cascos de las embarcaciones, restos de vegetación sumergida, remolques y bajos de coche que han estado en contacto con el agua o a través de larvas microscópicas en el agua de refrigeración del motor, barcos de pesca, el agua de los cebos vivos o artes de pesca sin desinfectar, que también pueden ser transmisoras de este incómodo y molesto mejillón.
Hay unas buenas prácticas de las que se informa y que consisten en el secado de la embarcación, cañas de pesca, evitar el uso de este molusco como cebo de pesca, trasladar embarcaciones de una cuenca a otra y el desinfectado de vehiculos, embarcaciones y equipos con agua con lejía. Desde la CHJ recuerdan que si apareciera mejillón cebra “supondría la prohibición de la navegación y de otras actividades acuáticas en el embalse”. De hecho se recomienda el uso de recursos locales vía el alquiler. De hecho en las inmediaciones de donde se han ubicado los carteles existe una pequeña empresa de alquiler de patinetes y kayaks. Aunque la mejor prevención está siendo el poco nivel de agua embalsada que hay en este pantano de la Tinença de Benifassà, que acumula tan solo un hectómetro cúbico de agua, un 9% del volumen total.
Avui, com ahir, he fet sortida a les 6:55. La meua intenció era sortir fins i tot més aviat, però treure l’arena humida del sac de dormir m’ha fet perdre un bon temps. Al sortir de la platja de Sant Simó, on vaig arribar anit i on he passat la nit, enfilo cap al port de Mataró i al entrar a Cabrera de Mar pateixo un bon tros de corrent i fort tràngol que finalment ha desistit al arribar a la zona de platja. Des d’ací, la mar, com el temps ennuvolat, han estat els meus companys de viatge.
He anat passant un a un pobles com Vilassar de Mar, Premià de Mar, El Masnou (on he coincidit amb un jove en kayak que estava pescant en canya), Montgat i Badalona. El bon ritme ha esta la tònica dominant. M’he hidratat a l’alçada de Badalona, quan ja feia estona que tenia les xemeneies de Sant Adrià de Besós com a punt de referència. Aprofitant l’aturada (com sempre sense fer peu a la platja) i quan anava a fer una foto, m’he adonat que tenia la camera dins la motxilla amagada al compartiment de proa, res a fer. Des de les xemeneies de Sant Adrià i també durant el trajecte s´ha endurit de bona manera; els motius han estat un evident cansament i un considerable marejol. Arribar a les platges de Barcelona ha costat Déu i ajuda, però finalment he fet parada a la paltja del Bogatell.
Des de Mataró fins ací he estat dalt del Kayak un total de cinc hores. Poc anava a pensar, quant anava deixant darrere el Port Olímpic, que encara tindria per davant algunes hores més de patiment i alguna que altra sorpresa. De primeres, ja tenint en compte que em entrat de ple en horari de migdia, comença a bufar prou fort el vent de llevant, pero encara permet una navegació prou estable. Tinc que afrontar de seguida un dels punts mes conflictius de tota la travessia: el port de Barcelona. Després de passar la platja de la Barceloneta i la de Sant Sebastià, enfilo el moll oriental per als pocs minuts començar el recorregut pel dic de l´est que m´ha de dur a la boca del port.
M´he ficat a palejar amb força per a creuar el més prompte possible la gran boca del port i buscar refugi a l´altra part del mur que delimita aquestes grans instal.lacions maritimes. Preocupat per possibles arribades i sortides de grans embarcacions, aquest trajecte se m´ha fet etern, però he tingut bastanta sort en aquest sentit.
A més d’aquest tram inesperat de regal, ha vingut a continuació un nou colze amb més mur de pedra, i encara que les puc veure al fons, les platges es fan esperar. De nou he observat un altre tram del riu Llobregat per un altra bocana. Quan he vist màquines ficant pedres a un espigó central, he comprés que és aquest el motiu de tant de dubte i desubicació: un canvi de radiografia respecte a la meua guia de viatge, que s’ha quedat ja un pel desfasada. Des del mateix port de Barcelona i fins les platges, també m’han acompanyat des de dalt nombrosos avions que arriben o surten de l’aeroport del Prat.
Quan me disposo a fer entrada a les platges del Prat de Llobregat, estic realment fos. Tinc intenció de fer nit a la vora d’un càmping que segons consta a la guia es troba entre la reserva natural del Delta del Llobregat i un club de golf, curiosa paradoxa.DIA 8: Dilluns 26 d´Octubre
No he passat una nit tant relaxant i tranquil·la com esperava. Una pluja fina i també molta humitat, així com algun que altre gat que volia endur-se el meu menjar, m’han fet mudar el lloc d’acampada en diferents ocasions.
M’he fet el propòsit de matinar encara un poc més per a aprofitar millor la jornada. Després de fer tots els preparatius fent servir el frontal, m’he acomiadat del vigilant negre africà de les instal·lacions i de la cafeteria de la cala, i després d’esmorçar, faltant molt poc per a l’eixida del sol, he sortit a les 6:55 direcció a Mataró (el meu destí de la jornada d’avui).
Començant la costa del Maresme (després de dir ràpidament adéu a la ciutat de Blanes), he tingut de seguida, gràcies a una bona mar, les sensacions d’estar davant una bona jornada per a fer via i gaudir de la navegació. M’he notat molt còmode palejant i deixant darrere pobles amb tradició marinera com Calella o Sant Pol de Mar.
He fet comptades parades. El cel ha estat ennuvolat tot el matí i fins la localitat d’Arenys de Mar m’he sentit ràpid i amb molt bon ànim. Les onades, les bones vibracions, el poc sol, i un corrent d’aire fluix però també favorable rutllaven i ajudaven a donar-li un bon mos al mapa,però després de 4 hores de viatge i fent tradició al ritual diari, arribant al darrer tram, entre Caldes d’Estarc i Balís, ha canviat la situació de nou. La imatge del mariner de L’Estartit ha tornat a donar voltes pel meu pensament. La mar s’ha ficat pudenta amb crestes pronunciades.
Veig la platja al fons (la primera de Mataró) que m’ha de fer de destí final, però pareix que el temps guarda un final d’etapa molt mogut i dur. Amb molt de marejol, que m’ha fet treballar molt per arribar, les platges prèvies a Mataró se m’han fet eternes i el vent que ha pegat de tots els cantons ha fet que allò que havia estat una etapa tranquil·la, tinguera un final complicat.
Després d’atracar a la platja i treure el kayak a l’arena, he fet els estiraments diaris (avui he tingut alguna que altra enrampada especialment a l’espatlla dreta) i m’he empassat en un instant que ha sabut a glòria una canya i unes olives a una taverna molt pròxima. Tots els dies al arribar devoro tot el que tinc davant per a recuperar forces. Trucades, menjar, neteja...Aquesta vesprada tinc feina per Mataró abans de seguir demà direcció cap a Barcelona.
Des de la platja n’hi ha un fart per accedir al casc urbà de Mataró. Has de passar per un túnel subterrani. Tombant i girant, anant i venint, he pogut fer compra per als dos pròxims dies i telefonar també a la mare. Tot això ha estat possible gràcies al cambrer de la cafeteria El Racó d’en Marguerit, qui ha estat al corrent del material per a que jo pugues fer totes les meues particulars ‘comandes’.
Paco, així es diu el cambrer, s’ha sensibilitzat notablement al saber del meu propòsit i conèixer d’on venia i cap on em dirigeixo. M’ha deixat seure a una de les taules de la terrassa on he pogut preparar els entrepans i deixar a punt el material per a la sortida de demà. També m’ha permès acompanyar el meu café amb llet sucant uns xurros recent fets. El propietari, ell i un altre home, han volgut vindre a raonar una estona amb mi i m’han desitjat molta sort abans de permetrem netejar-me als serveis de la cafeteria. Paco vol saber alguna cosa quan finalitzi aquesta travessia.
La nit a Mataró la passo a la mateixa platja, dormint al costat del kayak i baix una enorme humitat que deixa tot xop el sac amb la conseqüent arena pegada. Almenys tot ha transcorregut sense cap incident.
Després d’haver passat a Palamós una nit més tranquil·la del que hagués pensat (anit es va endarrerir un hora a tots els rellotges com marca el costum arribada la tardor), m’he alçat al voltant de les 6 per a poder seguir fent via a les 7 del matí, ja que tot i el canvi horari necessito seguir amb les mateixes hores de llum per assolir etapa a etapa la planificació de cada jornada.
A les 7 del matí, quan el sol començava a mostrar-se, he sortit des de la platja que lliga amb el port històric de Palamós amb la il·lusió d’arribar a Blanes. Pot ser, si tot va bé, el darrer dia a la costa brava.
Durant el començament de l’etapa, he tingut que superar una zona amb tràngol quan me disposava a arribar a la Punta de les Roques Planes, després de deixar sense veure’ls, els espigons de Sant Antoni de Calonge. No he trigat massa en observar des de la distància Platja d’Aro, tenint com a companya, una dèbil Tramuntana que evidentment, i vistos els meus interessos, no m’ha fet gens de nosa.
La navegació, prou còmoda, m’ha dut fins a Sant Feliu de Guixols. Després d’entrar per la zona més verge de la ruta i deixar darrere Canyet, he gaudit del que fins ara ha sigut sens dubte el tram més agradable. La boca que compren els acantilats des de la Punta de Concagats fins a Tossa de Mar, ha sigut un magnífic parany que he pogut gaudir sobre una mar absolutament plana i calmada. He estat tant a gust en aquest lloc que he deixat fins i tot fluir tots els meus pensaments amb despreocupació. Algun que altre pescador o embarcació d’esbarjo estava assaborint també aquesta situació privilegiada acariciant els penya-segats. Aquesta estada que he mirat d’allargar, ha sigut genial al temps que molt útil per a poder fer fotografies de la zona i la seua costa.
Amb més de mitja etapa assolida (4 hores palejant), passada Tossa de Mar la jornada ha començat a endurir-se. De nou al cansament s’ha unit la mar girant-se i canviant la seua cara, i per a fer-la més grossa han proliferat les grans embarcacions que passegen turistes des de la mateixa Tossa de Mar fins Lloret de Mar i viceversa. Quan la mar estava calma (que ha estat ben bé així durant tota la jornada) aquestes i altres embarcacions han provocat ones que de costat feien sacsejar a base de bé el kayak. Puc comprovar de nou que sóc el més dèbil i insignificant de quants puguem estar freqüentant en aquest moment la jungla de la mar.
En aquest tram de la travessia d’avui, he notat cert cansament, especialment els malucs engarrotats per passar més temps del degut en la mateixa posició. Un altre kayakista que s’ha topat amb mi a l’alçada de Tossa de Mar (anava pescant en canya seguint la mateixa direcció que jo) m’ha tret considerable avantatge al anar molt més lleuger que jo. A més, porta molt menys camí recorregut. El meu ritme, no obstant, no puc considerar-lo lent.
Durant el viatge he parat en repetides ocasions per a hidratar-me una mica. El bon temps d’avui ha fet que sortiren des de les diferents cales i platges de la costa bastants grups de kayaquistes, en la majoria d’ocasions per parelles.
Encara que la mar s’ha molestat un poc arribat a Lloret, saber que tenia prop el final de l’etapa d’avui m’ha reconfortat i el poquet vent que bufava sumat a una palejada constant m’han portat fins al meu destí escollit: la Cala de Sant Francesc de Blanes, que s’ha presentat davant meu després de deixar enrere Cala Cristina.
8. El tram final de la costa brava.
La Cala de Sant Francesc, un poc menys salvatge del que l’havia esperat, és una bonica cala, la última de la costa brava (o la primera segons es mire), i en conseqüència el final de la meua travessia per la costa nord. Els arbres penjant dels penya-segats, i la mateixa muntanya, adornen aquest xicotet paratge on passaré la nit.
M’ha sigut fàcil escollir campament just en una gran roca de la platja. Com ahir, he recuperat forces menjant com un boig després d’estirar els muscles i les articulacions que han estat queixant-se durant una bona estona. La processó encara serà llarga, i cal curar-se al màxim.
El dispositivo de búsqueda establecido por Salvamento Marítimo en Tarragona permitió a la “LS Atlas” localizar y rescatar a 2km de la costa a los dos tripulantes | |
Salvamento Marítimo ha coordinado las operaciones de rescate de dos personas que habían caído al mar desde un kayak en las proximidades de L’Hospitalet. Los tripulantes, que se encontraban con síntomas de hipotermia, fueron atendidos por los servicios sanitarios en el puerto de L’Hospitalet. El Centro de Coordinación de Salvamento Marítimo en Tarragona recibió en la tarde de ayer un aviso a través del 112 informando de que un kayak, con 2 personas a bordo, tenía dificultades en la Playa de l’Arenal de L’Hospitalet de l’Infant. La embarcación y sus tripulantes estaban siendo arrastrados por el fuerte viento de Mestral mar adentro. Inmediatamente, el Centro de Salvamento Marítimo en Tarragona movilizó el helicóptero de Salvamento Marítimo “Helimer 204” con base en Reus, la embarcación de Cruz Roja “LS Atlas” con base en L’Ametlla y la embarcación de intervención rápida “Salvamar Diphda” con base en Tarragona, y coordinó la embarcación del Club Náutico de L’Hospitalet de l’Infant “Norai”. Durante el transcurso de la emergencia, la Policía Local de Vandellós informó al centro coordinador de Salvamento Marítimo que los dos tripulantes habían caído al agua y los habían perdido de vista desde tierra. El dispositivo de búsqueda establecido por Salvamento Marítimo en Tarragona permitió a la “LS Atlas” localizar y rescatar a 2km de la costa a los dos tripulantes. Estos fueron trasladados al puerto donde fueron atendidos los servicios sanitarios del SEM. |
Ha arribat el dia de la represa. Ja tocava poder seguir la marxa, i per això m’he alçat ben prompte per a poder preparat tot amb temps abans que vingui Sebastià, que vol acomiadar-se. Amb la seua ajuda he tret el kayak tot carregat per a poder ficar-me a l’aigua, encara que hi ha certa maror el dia es presenta navegable. He promès a Sebastià, com anit a Miquel, que els tindré al corrent del meu viatge. Als seus 61 i 67 anys respectivament, pares i avis que són, es mostren preocupats per la meua sort. M’acomiado de L’Estartit i de les Illes Medes que han sigut l’escenari dels meus últims dies per a anar de mica en mica cap a Punta Ventosa i Punta de la Creu, els primers objectius de la jornada. Hi ha maror i es nota, però el poquet de Tramuntana que arriba és favorable als meus interessos.
Les ones me venen de popa i de tant en tant el vent de Tramuntana es deixa sentir, una situació sens dubte positiva. Per a fer front a les llagues de les mans, m’he ficat uns guants de fregar plats; la realitat és que encara que un poc ortodoxa i també poc estètica, aquesta solució m’està donant un bon resultat.
Durant el trajecte cap al Cap de Begur, passant per Ses Negres i la Bahia de Sa Tuna, he vist embarcacions pesqueres i fins i tot algun que altre submarinista. El trajecte està resultant prou tranquil tot i que s’evidencia que la mar està encara revolta Una situació que continuarà igual fins a Tamariu passant abans pel Cap del Mort i fins arribar a Llafranç i Calella de Palafrugell.
Sols al engegar el tram anterior al far de Sant Sebastià i fins al cap del mateix nom, he començat a notar eixe Garbí que Ramador, el vell mariner de L’Estartit, m’havia advertit que podia girar cap a migdia. M’ha tocat treballar per a esquivar i jugar amb unes ones que en algun moment han fet que el Kayak fora com un drap insignificant al mig de la mar.
Deixant darrere Calella de Palafrugell, ja tenint a vista les Illes Formigues a l’esquerra i el Cap de Planes a la dreta, el vent ha deixat d’ajudar-me per a ser part i col·laboració d’un tràngol continu de vegades perillós, que ha regalat continues onades que pujaven per proa i que si engantxaven des de mar endins (babor)r feien quasi capgirar el kayak. He decidit palejar poc a poc per a garantir una seguretat més que necessària. Arribar primer al Cap Gros, i després fer entrada a Palamós pel port històric, ha sigut, pessat, dur, llarg i de vegades perillós. No han ajudat massa la infinitat de motores que en dos direccions (també he vist algun que altre veler) han passat pel meu costat durant el trajecte final d’aquesta etapa que ha resultat ser prou dura. A la meua arribada he donat compte ràpid de l’entrepà, les fruites i els cereals. He arribat cansat.
Esperava amb molta il·lusió l’entrada a Palamós amb el meu kayak i recordar d’aquesta manera les arribades del meu besavi Roberto Llorach al capdavant del seu vaixell. Al veure l’antic campanar de l’església he recordat antigues imatges que la meua família té enregistrades en forma de fotografia. Es tracta dels meus avantpassats i guarden per tant la part més romàntica d’aquesta travessia. Mirant cap al port, aquesta nit puc contemplar com la lluna es mostra en quart creixent. Darrere meua l´antic campanar de Palamós, a la meua esquerra un gran moll de reds, i la paltja, el kayak amb tot el meu material de viatge. Encara que Palamós és la ciutat més transitada de quantes m´he trobat a la Costa Brava, estic en un poble tradicionalment mariner que intenta preservar les seus essències envers la força del interès d´esxplotació turistica. Estic al poble de la meua avia, i li dedico a ella bona part dels meus pensaments abans de disposar-me a dormir.
DIA 2: Dimarts 20 d´Octubre
A les 7 del matí la molèstia de l’arena salpicada pel vent m’ha despertat en forma de pluja. Dit i fet que ha arribat el mal temps. Ja tenim a la Costa Brava fort vent i pluja fina. Tot això ha fet que traslladi tot el material al braç que separa, fent de frontera, la platja i el port esportiu. Allí es troba la seu social de l’Associació ‘La Llevantina’. He deixat el kayak cap per avall per a que no li entri aigua i per tant des d’ara tinc dos punts que vigilar, el de l’embarcació a la mateixa platja i el de l’equipatge. Me’n adono que la meua estada a L’Estartit s’allargarà i Palamós tindrà que esperar.
Després de comprar més menjar per a poder passar tot allò que s’arrima, he investigat un poc els voltants al temps que des de la distància comprovava que tot l’equipatge estava al seu lloc. A meitat matí, he vist passar la motora de la Guàrdia Civil (Geas) per la platja, i ja de vesprada, comentant jugades, batalles i intencions amb dos vells mariners de la població (Ramador i Pere), m’han comentat que de matí han rescatat el cos sense vida d’un submarinista desaparegut des d’ahir. La pràctica del busseig, com ja és sap, és molt comuna a la zona; doncs bé, el jove, mort a l’Illa Mateua, s’havia submergit a pulmó lliure just quan jo passava amb el kayak. Havia vist la seua embarcació, i no hi havia ningú a coberta quan jo passava. El bussejador s’havia desplaçat a Cala Montgó des de Palafrugell. La conversació amb els dos mariners, els quals han contat més anècdotes, m’ha fet més entretinguda la resta de la tarda.
Quan el sol s’amagava, un dels socis de La Llevantina ha arribat i m’ha deixat guardar aparells a la caseta de l’associació. Ha estat molt amable i ha avisat al vigilant assidu, Sebastià, per a que demà de matí ho tingui present. Miquel, així es diu, m’ha permès d’aquesta manera, començar a moure’m més àgilment per la bonica localitat.
Avui he començat a llegir ‘La Isla del Tesoro’ de R.B Stevenson per a no avorrir-me massa. És un llibre sens dubte molt digestiu i a la vegada ocupa molt poc espai a la meua motxilla. Sembla mentida la de temps que no llegia una novel·la d’aquestes. De passada he recordat un poc la meua adolescència, quan devorava els Moby Dick de Herman Melville i les nombroses histories de Verne. Després d’analitzar diferents llocs a la platja, faré nit a la porta mateix de la seu de ‘La Llevantina’ resguardat de la pluja i també el més possible del vent creixent que cada vegada castiga amb més força.
Per la nit, escolto per la radio, ja dintre del sac i amb la pala al costat que no fa nosa, el partit corresponent a la Champions League que el Barça perd al Camp Nou contra els russos del Shaktar Doneck. Poc després em disposo a dormir un poc preocupat per deixar tant separat de la meua estància el kayak a la platja. Pareix que començo a tindre un vincle amb L’Estartit, però vull seguir avant el més prompte possible, i això significa perdre de vista les Medes.
El fort vent em donarà tota la nit al cap i em despertaré sovint, però la nit passa amb calma i el més important, sense cap incident.